Ajuntament de Ciutadella de Menorca · 971 381 050 · Plaça des Born, 15   - Català
LOGO
  Publicar en facebook  Publicar en twitter  Publicar en google+

Església del Sant Crist

1662-1667

Restauració 1991-1992

Augustí Petschen i Jordi Pons

LA IMATGE
Representa Jesús en actitud d’haver ja expirat, amb el cap tombat cap a la dreta, els ulls tancats i amb una diàfana expressió de majestuosa serenitat. Té uns 126 cm d’alçada. Sabem que a mitjan segle XVII presidia la cambra o sala de juntes del gremi dels paraires, però no la localització d’aquesta. Ignoram també quan fou adquirida. La primera notícia que en tenim és de quan, a les pregàries que es feren el 12 de març de 1661 per implorar a Déu el do de la pluja, la imatge fou traslladada a l’església de Sant Joan d’Artrutx. El Sant Crist era portat per dotze mestres paraires, amb hàbit de pelegrí, encapçalats pel sobreposat, acompanyats per molts altres menestrals de la llana i sis frares franciscans, juntament amb molta gent del poble. Era un anhel de molts gremis posseir una imatge de Jesús crucificat, a fi de portar-la a les processons i rogatives que es feien amb freqüència.
Hi ha una certa semblança entre la imatge venerada a l’església de la Santa Creu de Palma i la del Sant Crist dels Paraires de Ciutadella. És molt creïble que aquesta fos tallada per un escultor que conegués i, fins a un cert punt, imitàs aquella.
El 29 de juliol de 1936 l’església del Sant Crist fou profanada, i la feren servir més endavant com a magatzem d’objectes militars. La venerada imatge fou arrabassada de la creu, tirada per terra, els braços quedaren separats de la resta del cos, i se’n deterioraren algunes parts. Antònia Pomar Faner, que residia a l’habitatge de damunt l’església i tenia cura del temple, fou expulsada de la casa, però es quedà amb una clau i diverses vegades entrà dins l’església en companyia de sor Àgueda Anglada Alzina, la monja exclaustrada de Santa Clara. S’emportaren els braços de la imatge, que amagaren en una casa del carrer del Roser. Un diumenge del mes d’agost de 1937 el jove Josep Cavaller Triay, des de la casa de la seva tia Joana Cavaller (viuda d’Urrutia), contigua al temple, hi entrà per la teulada i s’emportà el cos, sense els braços, de la sagrada figura, que es trobava a terra prop del retaule de sant Onofre. La imatge fou amagada en un porxo de l’esmentat habitatge. L’escultor Jaume Bagur Arnau la restaurà; en va fer de nou solament dos dits de la mà esquerra i unes petites parts d’un braç, de la cabellera i del taló dret. La creu és l’antiga. El 12 de març de 1939 el Sant Crist tornà a la seva seu.

EL GREMI DELS PARAIRES
Era un dels més importants de Menorca, ja que la feina d’aquest ofici era la que ocupava més persones, llevat de l’agricultura. (En un document del 1489 es diu: “Com sia cosa notòria que del obratge de llana vixquen moltes persones e dones, infants, viudes, miserables persones, perayres, teixidors e catius e moltes condicions de gents”). Els ramats d’ovelles eren molt abundants, i els bens es comptaven per centenars a moltes possessions i alqueries illenques, com es veu pels contractes de l’època. La llana de Menorca era molt apreciada i els mercaders, ja des de l’edat mitjana, la compraven a bon preu per exportar-la, sobretot a Itàlia.
Els paraires eren els que disposaven la llana per esser després filada i poder-la teixir. La cardaven i la pentinaven. Els símbols de l’ofici eren unes tisores d’abaixar i dues cardes (instruments fets amb herbes espinoses de la família dels cards). El gremi dels paraires de Ciutadella tenia com a patró sant Bernardí de Siena; i com a pròpia, la capella d’aquest sant del convent de Sant Francesc.
Sabem que el gremi ja existia el 1390, data en què Martí l’Humà concedí als sobreposats de paraires i teixidors de Ciutadella que poguessin gaudir dels privilegis atorgats a aquests oficis a Mallorca. I, abans de l’any 1498, els paraires ja tenien uns estatuts molt detallats, que regulaven tots els aspectes de la producció. Els sobreposats dels gremis de paraires i teixidors eren els únics elegits directament pels jurats i consten cada any als llibres de determinacions. Cobraven de la Universitat un petit sou.

SUOR MIRACULOSAEl dilluns 14 de març de 1661, devers migdia, dues persones es presentaren a la casa del paborde i vicari general Dr. Cristòfol Casals i li van dir que la imatge del Sant Crist dels Paraires suava. Aquest, cautelosament, hi envià el prevere Miquel Vivas, vicari de la parròquia, per tal que veiés el que succeïa. Mossèn Vivas demanà al prevere Dr. Pere Cardona que l’acompanyàs en la visita o inspecció. A la casa dels paraires, que es trobava en mal estat, hi habitava mestre Llorenç Xamenas. Arribats allà, hi entraren amb ells altres dos eclesiàstics, els reverends Gregori Arguimbau i Joan Millà. Tots quatre pujaren a la cambra, on hi trobaren algunes persones que acabaven de baixar la imatge del seu lloc. La cambra devia trobar-se bastant a les fosques, i per això els sacerdots examinaren el cas que s’estava produint servint-se d’una candela, per comprovar-ne la veracitat.
La notícia corregué molt prest per tota la població i, al capvespre, molta gent acudí a veure el prodigi; ompliren tota la casa dels paraires. Hi anaren també el vicari general, el governador i altres persones d’autoritat. El vicari general féu tancar i segellar la porta de la cambra, i deixaren molta lluminària davant la imatge. Al vespre hi envià altra vegada el reverend Miquel Vivas, juntament amb el Dr. Joan Carreras, beneficiat parroquial.
El matí del 15 de març la imatge suà per segona vegada. Després d’eixugada la suor prodigiosa i netejada la imatge amb una tovalla, per ordre del vicari general fou traslladada a l’església parroquial. La imatge restà dins d’aquell temple fins al dia següent, el 16 de març, i la gent hi descobrí noves gotes de suor (tercera suor), abans que la retornassin a la casa dels paraires.
El dijous dia 17 el vicari general ordenà al sobreposat i a altres caixers del gremi que la imatge en tres dies fos dipositada en una església. El divendres dia 18 els paraires escolliren l’església de Sant Onofre (avui desapareguda, i que estava a l’actual plaça del Mercat) com a seu de la imatge, mentre no es construís una nova església per a ella.
El dissabte, festa de Sant Josep, al vespre, la imatge fou de nou traslladada a la parròquia, amb motiu de les pregàries que es feien per aconseguir pluja, i col·locada a l’altar major en mig de molta lluminària. La gent, en gran nombre, feia oració.
L’endemà, el tercer diumenge de quaresma, des de bon matí els fidels anaren a l’església i moltes persones rebien el sagrament de la penitència. Prest la gent comprovà que brollava, com en dies anteriors i, per quarta vegada, hi havia suor per la part dreta de la santa figura. Al capvespre del mateix diumenge, dia 20 de març, es feren pregàries públiques per implorar el benefici de la pluja, i la imatge fou portada en processó a la petita església de Sant Nicolau, al costat del castell del mateix nom. I des d’allà l’acompanyaren a Sant Onofre, on quedà dipositada.
Un o dos dies després, per cinquena i última vegada, es reproduí el fet prodigiós de la suor a Sant Onofre.

CONSTRUCCIÓ DE L’ESGLÉSIA
El desig d’edificar una església com a marc digne de la miraculosa imatge sorgí immediatament després de produïda la suor prodigiosa. Així a la “Informació rebuda sobre haver suat la Sta. Figura del St. Christo dels Parayres de Ciutadella”, iniciada el 27 de març, ja es parla d’una “iglésia o capella que desitjen fer los honorables parayres on es veneri la sagrada figura”. I, abans i tot de ser construïda, algunes persones ja expressaven el desig de ser-hi enterrades: el magnífic Josep Tolosa, ciutadà, al seu testament, atorgat el 4 de juliol de 1661, elegeix ser enterrat a la capella de Sant Jordi de la parròquia; però hi diu, a continuació: “y si lo dia de mon obit sera feta iglesia per a lo Sant Xristo dels honorables peraires desta Ciutadella vull en tal cas esser enterrat en dita iglesia devant lo altar major de aquella... Item vull y man que cada any perpetuament sie dit y celebrat un ultre more solito, o offici de morts en la parroquial iglesia de Ciutadella a catorse del mes de mars, en lo qual dia sua lo Sant Xristo dels peraires, lo qual dit ultre sie celebrat en remissió de mos peccats y sufragi de la mia anima”.
El 24 de gener de 1662 la Universitat de Ciutadella proposava que la imatge fos traslladada de Sant Onofre a l’església parroquial, però això no va ser necessari perquè els paraires començaren amb diligència la construcció de la nova església. El gremi adquirí a aquest efecte una casa deshabitada i ruïnosa de l’anomenat aleshores carrer nou de l’Heretat de Pere Ferrer, i que, temps enrere, havia estat un cert Çapinya, i que probablement per això la gent anomenava la casa “de la pinya”. La comunitat de beneficiats de la parròquia, el monestir de Santa Clara, renunciaren als censals que rebien sobre la casa. El rei Felip IV, en fer també renúncia del cens que pertanyia al reial patrimoni, posà com a condició que sobre la porta principal de la nova església es posàs la imatge d’algun sant o bé l’escut reial. I així es va fer.
Mestre Pere Sureda, sobreposat dels paraires, fou el capdavanter de l’obra. Recaptà almoines, tant en diners com en blat, formatge i anyells. Al principi de febrer de 1662 ja es treien rodones de la pedrera per començar l’obra. Malgrat les males anyades, l’obra avançà amb rapidesa i pel maig de 1667 ja s’acabà. Devers 1676 es construí la petita sagristia. Poc abans s’havia edificat la sala o el porxo per damunt del cor i de les voltes de l’església, on el gremi celebrava les seves juntes. A mitjan segle XVIII es féu un petit cambril, al qual s’hi accedia des de la sagristia, perquè la gent pogués anar a besar la figura.

CONFRARIA DEL SANT CRIST
Amb la finalitat de tenir cura de la nova església i afavorir el culte, ja des del principi s’establí una obreria formada per un obrer eclesiàstic, designat pel vicari general i per dos obrers o caixers del gremi dels paraires. Durant el segle XVIII s’hi afegiren dos caixers pagesos, que feien dues captes cada any pel camp: arreplegaven blat, formatge, llana i anyells. Al principi del segle XVIII l’obreria prengué el nom de confraria, però sense canviar d’estructura.
L’any 1719 els paraires demanaren al vicari general que el seu gremi, que tenia com a titular Sant Bernardí, s’unificàs amb la confraria del Sant Crist i formassin el “gremi, ofici i confraria dels honorables paraires del Sant Crist i del gloriós Sant Bernardí”. A partir del 1721 s’admetia a tota casta de persones sense necessitat de ser paraires. Innocenci III, el 7 de juliol de 1721, donà autorització pontifícia a la confraria, i concedí als confrares poder obtenir indulgència plenària i altres gràcies espirituals.
L’administració de la confraria i el gremi no sempre anaren de bon acord, perquè no es trobaven ben determinades les competències d’ambdues institucions. Això causà que l’edifici de l’església i els objectes del culte no es trobassin sempre en bon estat. El mestre paraire Josep Nin Triay fou nomenat el 1777 secretari del gremi, càrrec que exercí durant quaranta anys, i aconseguí amb la seva administració que l’edifici es conservàs en bon estat i el culte se celebràs amb esplendor.
L’any 1816 el bisbe Jaume Creus disposà que l’administració de la confraria se separàs de la del gremi de paraires, i el 1829 el bisbe Ceruelo nomenà custodi el reverend Joan Fornaris. L’administració de l’església ja no depengué més del gremi, ja quasi extingit per les disposicions governamentals de 1813.

DEVOCIÓ POPULAR
Tots els estaments socials de Ciutadella desenvoluparen una gran devoció envers la sagrada imatge que cadascú demostrava segons les seves possibilitats. Així, un membre de la noblesa, el senyor Bernat Magí Olives Martorell, al seu testament, atorgat el 30 de gener de 1725, encomanava als seus hereus: “Item encarrego à dits mos hereus infraescrits que continuen la matexa devocio que yo tinch de fer aportar tots los dimarts de cada semmana del mes que me pertoca en la iglesia del Santo Christo sufregania a la Parrochial, las tardes quant se canten las letanias, dotze siris sera blanca per a que cremen las horas acostumades devant aquella Santa figura”. Altres onze persones es devien encarregar del mateix la resta dels mesos de l’any.
Encara que per les seves dimensions mai no es pogué comparar amb altres esglésies, com Sant Francesc, no hi manquen casos d’enterraments a la capella de devots de la imatge i de misses en sufragi dels difunts.
Ja des del principi es venerà en una capella lateral una imatge de Nostra Senyora de la Soledat, tan lligada als sofriments del seu fill a la creu; i a l’altra capella s’honorava una imatge de sant Bernardí de Siena, patró del gremi, gran propagador de la devoció al nom santíssim de Jesús.
En enderrocar-se el 1868 l’antiquíssima església de Sant Onofre, el retaule del sant fou arraconat a la sagristia de Sant Francesc, fins que, a iniciativa del senyor Rafael Oleo i Quadrado, i amb permís del bisbe, s’instal·là al Sant Crist. Així, aquest retaule, compost per tres cossos (on es representaven sant Onofre, sant Jeroni i sant Pafnuci) tornava a compartir església amb la imatge del Sant Crist, com ho féu el 1661.
La devoció del poble s’estenia als objectes que havien estat en contacte amb la imatge, com ara la tovalla amb què s’eixugà la suor el 15 de març, que se solia posar davall el coixí de les persones malaltes que ho demanaven.
La confraria disposava d’uns tabernacles amb les figures vestides de Jesús i el cirineu que portaven els confrares a la processó del Dijous Sant, formada per tots els gremis, fins el 1809, quan fou suprimida. La commemoració anual del 14 de març se celebra amb solemnitat i gran concurrència de poble. En temps passats, el dia de la vigília es cantaven completes, i a vegades es predicava. El dia de la festa se celebraven sis misses resades a la església mateix i, després, una missa solemne amb sermó a la Catedral. Al llarg de tot el dia el poble anava a pregar davant la imatge, com ho fa avui. Al capvespre del dia 14 es resava diverses vegades la corona de Nostre Senyor i es cantaven les cobles.

EL PARE PALAU
A l’antiga cambra o porxo del gremi dels paraires, situat damunt les voltes de l’església, hi habità durant algun temps una comunitat de dones piadoses que tingueren després una certa vinculació amb les germanes carmelites fundades pel beat Francesc Palau. El 1841 el govern civil s’apropià del local dels paraires i el posà en venda. Fou adquirit per Francisca Sagreras, la qual s’hi establí amb altres dues dones, i formaren un grup de vida en comú i d’esperit franciscà. Cuidaven l’església del Sant Crist i la gent les anomenava “monges de porxo”. El 1861 anaren a viure amb elles algunes de les primeres carmelites del pare Palau. Al cap d’uns mesos aquestes es traslladaren a una casa del carrer de Sant Jeroni i les antigues seguiren dalt l’església, i mantenien bones relacions amb les carmelites. Es digne de consideració que l’establiment de les religioses del pare Palau al Sant Crist es produís l’any del segon centenari de la suor miraculosa, amb l’aprovació del bisbe diocesà Mateu Jaume i Garau. El beat Francesc Palau sempre va entendre que el començament de la fundació de les seves religioses a Ciutadella era un fet providencial i considerava que era voluntat de Déu mantenir-la en el lloc on s’havia iniciat. Aquesta congregació carmelitana es continuà desenvolupant a Ciutadella i a altres poblacions de Menorca, i va dur a terme una profitosa labor apostòlica, especialment en l’ensenyament i l’atenció als malalts. El pare Palau posà al capdavant del treball d’ensenyança Teresa Jornet Ibars. Posteriorment, ella seria la fundadora de les germanetes dels ancians desemparats, i va ser canonitzada el 1974.

SECCIÓ DE PORTADORS
Fruit de la celebració del tercer centenari de la suor, el 1961, fou l’increment dels confrares del Sant Crist, que arribaren a 1.200, i la institució pel bisbe Pascual, dins de la confraria d’una secció de portadors de la santa imatge. La formen trenta numeraris, que han de representar els quatre estaments històrics de la societat. La finalitat que se’ls assenyalà fou la de portar la sagrada imatge a la processó del Divendres Sant.
L’hàbit consta de capa curta de drap negre amb gires vermelles i una creu a la part esquerra, feta de drap del mateix color. Sobre el pit es porta una creu de metall penjant d’una cinta vermella; i a la cintura, una placa de metall platejat on es troben gravades les insígnies de la Passió.
El 1987 Joan Pau II concedia indulgència plenària als confrares el dia de la seva admissió a la confraria, el dia 14 de març visitant la seva església i el Divendres Sant assistint a l’acció litúrgica o a la processó. El 14 de desembre de 1991 el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta aprovava els nous estatuts, que encarreguen a la secció de portadors la direcció i l’administració de tota la confraria del Sant Crist i el fet de vetlar per la bona conservació de l’església.
Dins la secció de portadors hi ha 3 categories: els aspirants, els numeraris i els emèrits (aquells que, per raó d’edat o salut, ja no poden portar la imatge). El consiliari de la secció és normalment el capellà encarregat de l’església, anomenat pel bisbe, i assisteix a les reunions de la Junta General i de la directiva, amb veu però sense vot. Quan un portador numerari o aspirant es trobi impedit d’assistir a la processó, ho farà conèixer amb l’antelació possible i suggerirà la persona que pensi que el podria suplir. Els emèrits posaran a disposició de la Junta el seu hàbit en cas de no poder assistir a la processó. En produir-se la mort d’un numerari, podrà tenir com a successor un familiar seu, si ho aprova la Junta.
 
Tornar