Ajuntament de Ciutadella de Menorca · 971 381 050 · Plaça des Born, 15   - Català
LOGO
  Publicar en facebook  Publicar en twitter  Publicar en google+

Església i Claustre del Socors

Església: 1619-1670 J Roig i P. Serralta

Convent: final s. XVII Joan Amorós

Titularitat i gestió: Bisbat de Menorca


Esglesia-SocorsJa en el segle XV Ciutadella comptava amb un convent i l’església de frares ermitans de Sant Agustí. L’any 1480 el frare valencià fra Joan Exach vingué a Ciutadella per dur a terme la reforma d’aquest convent, que aleshores formava part de la província de València i es trobava al port, adossat a la muralla, a prop del pont del Rei. A causa de la seva situació, va ser molt castigat durant el setge turc del 1558. La major part dels frares degueren morir aleshores, ja que a la llista de persones que havia de rescatar el paborde Martí de Turquia només hi figura un frare agustí. El 1562 tornaren a ocupar el convent, que trobaren ruïnós. Els frares cobraven dels vaixells un dret d’ancoratge, amb el qual havien de mantenir les instal·lacions de la cala i el pont del Rei. En no aconseguir realitzar les reparacions desitjades al seu convent, els agustins abandonaren la vila “malam forsan aeris intemperiem”, segons expliquen en una exposició a la Universitat; i l’any 1573 es traslladaren a Mallorca. Tres anys després el pare Satrilles passà a Ciutadella per demanar que el monestir “sia tornat en son primer estament”, proposició que fou acceptada per la Universitat, en fer la corresponent sol·licitud a Roma per aconseguir el retorn dels agustins, els quals ja trobam instal·lats el 1578, segons confirma un llibre de professions encetat aquell any. El convent va ser visitat l’any 1579 “después de haber sido recuperado por los religiosos agustinos”.

Aquests no devien considerar segur el seu antic emplaçament o probablement tenien notícia que hi havia la intenció de refer les muralles i construir nous baluards, entre els quals el del governador, o bé pensaven que l’edifici estava “edifficado en un lugar que no puede ensancharse, ni creser y que de la manera questa edifficado no es possible puedan vivir los Religiosos en el decentemente y como conviene para guardar la Regular observantia”. Per això desitjaven traslladar-se a l’interior de les muralles sense abandonar, però, el vell edifici per no perdre el dret de la cala de què gaudien. El 20 de març de 1612 la comunitat feia la petició de translació, comptant amb el suport “expres consensu aplauso y requisitio” del governador i dels jurats, i l’aprovació del bisbe de Mallorca; la llicència fou signada el 30 del mateix mes. En aquesta data la Universitat concedia als agustins les cases del magnífic Nicolau Serra del carrer Nou, sense que la Universitat hagués d’intervenir en la transacció amb el propietari.

El 9 d’octubre del 1614 els agustins prengueren possessió de les cases del nou convent, que no eren les concedides pels jurats (tal vegada no arribaren a un acord econòmic), sinó les de mossó Francesc Mascaró, a les quals se n’hi afegiren dues més. Immediatament començaren les obres; aixecaren primer una església provisional, coberta de canyes, que serví durant els primers anys. Mentrestant, s’havia decidit la construcció d’un nou baluard (l’actual ajuntament) a l’indret on es trobava el convent de Baixamar, que s’havia d’enderrocar. El prior pare Subirats significà al rei el greu perjudici que això significava per a ells. 50.000 dels 121.500 reials en què s’estimà la indemnització s’obtingueren de la concessió de cinc executòries de noblesa que foren atorgades al prior. Amb posterioritat, l’esmentat pare Subirats es presentà de nou a la cort i n’obtingué altres sis, concedides a 5.000 reials cada una, i el 1625 els frares obtingueren un dret d’amortització per valor de 4.000 lliures.

La primera pedra de l’església fou posada amb tota solemnitat el dia de Sant Agustí de 1619. Els plànols i la disposició foren portats de Madrid (el pare Jordán diu que era “tan capaz y hermosa como la de nuestro convento de San Felipe el Real” que avui ocupa el Senat). La direcció de les obres fou confiada al mestre mallorquí Jaume Roig. L’any 1620 les obres anaven molt avançades i les parets de l’església, del pòrtic, de la torre del campanar, de l’antesagristia i de la porteria s’havien alçat ja vint-i-quatre peus. Entre 1620 i 1630 una part de l’església estava coberta d’aigües i amb possibilitat d’ús. El 1648 es concedeix a Agustí Benejam fer per compte propi la capella del Santíssim Nom de Jesús (on hi havia d’haver la capella del Santíssim) amb la seva volta de pedra, i concedir a la seva família el dret d’enterrament fins a la quarta generació. L’any 1650 trobam construïda la capella de les Ànimes al costat de la del Desterrament. És possible que la manca de recursos econòmics paralitzàs l’obra per alguns anys. Comença a figurar al llibre d’obres el nom de Joan Amorós Cantallops, membre de la nissaga Amorós, que tant influí en l’arquitectura menorquina. El 1685 els agustins concedien llicència a Gaspar Saura, comissari del Sant Ofici a Alaior, per construir una capella amb dret d’enterrament. En morir, la capella i, molt probablement, el rerealtar no estaven acabats i fou enterrat a la de Sant Tomàs de Villanueva (la segona entrant a mà esquerra), fet que ens permet suposar que les capelles del rerealtar no s’havien finalitzat. L’any 1690, l’orgue (que no és l’actual) estava instal·lat al seu lloc. La Universitat col·laborava en les obres amb quinze lliures anuals, a partir del 1692. L’any 1694 Joan Amorós i Pau Calafat construïen la sagristia. També al final del segle XVII es treballava en l’altar major. Les vuit capelles estaven dedicades aleshores a Nostra Senyora d’Itria, Santa Àgueda, Nostra Senyora del Desterrament, a les Ànimes del Purgatori, a Santa Mònica, Sant Nicolau de Tolentino, al Santíssim Nom de Jesús i a Betlem. L’altar major –no podia ser d’altra manera– fou dedicat a la Mare de Déu del Socors. El primer retaule d’aquest altar major durà fins al 1772, quan fou retirat i substituït per un altre d’estil barroc, realitzat per l’escultor Miquel Comas el 1788, i que fou destruït en bona part durant la guerra civil.

La part més moderna de l’església és, segurament, el rerealtar, que potser no estava previst en el projecte inicial i es torbà molt de temps: l’any 1701 estava coberta la capella de l’esquerra, la central no s’acabà fins el 1716, i la de la dreta no seria inaugurada fins el 1816.

Les torres de l’església són de l’any 1741, una per servir de campanar i l’altra per mostrar un rellotge públic (sabem que estava instal·lat el 1804 i hi romangué fins el 1895, quan fou arreglat i traslladat a la Catedral).

El temor que en fossin confiscats els béns va fer que, el 1822, els frares procedissin a la venda de bona part de les seves propietats –que eren molt importants– i els diners foren invertits en l’ornamentació de l’església, molt luxosa. Pocs anys gaudiren els frares d’aquest embelliment, ja que el 1835 foren definitivament exclaustrats. El temple passà a la jurisdicció diocesana i es convertí en l’església del Seminari quan aquest fou fundat. El temple, que es comença a dir de Sant Agustí, conegué una època d’esplendor litúrgic. La instauració de confraries noves canvià la titularitat dels altars de les capelles i es feren nous retaules, amb intervencions poc encertades.

L’església fou tancada l’any 1936, just començada la guerra civil, i dedicada a la distribució de queviures. Si bé no sofrí en principi la sistemàtica destrucció d’altres temples, al final tingué, fatalment, la mateixa dissort. La impossibilitat d’una restauració immediata, una vegada acabada la guerra civil, decidí al Bisbat conservar-la tancada i darrerament fou cedida en ús a la Capella Davídica i, en part, està ocupada pel Museu Diocesà.

Hi destaquen les pintures al fresc que decoren la volta de la nau, malgrat que es deterioraren molt de pressa després de ser pintades. Les que es conserven representen: ”Ruth i Booz”, ”La mort de Sisara” i ”Judith i Holofernes” a la dreta, i “La venda de Josep”, ”Samsó i Dalila” i ”Aparició de Déu a Abraham” a l’esquerra.

El cor, molt espaiós, és ocupat per un cadiratge coral de fusta, de senzilla factura, però amb bon gust; i sobretot per l’orgue, construït per Josep Casas, que arribà a Ciutadella el 1794 i hi treballà fins el 1797. La caixa de l’instrument molt probablement fou elaborada per l’escultor Miquel Comes.

El 1858 es va instal•lar el Seminari Diocesà, que va ocupar les antigues dependències conventuals. Recentment han estat reformades pels arquitectes A. Petschen i J. Pons. Actualment, la planta baixa està dedicada a exposar les col•leccions del Museu Diocesà, obertes al públic.

Les cel•les que s'obren al claustre del primer pis, després de la completa reforma portada a terme als anys 80, són avui casa sacerdotal i residència de monges. El segon pis es contempla com a residència, amb còmodes sales de reunions i una magnífica biblioteca de consulta. 
Tornar